La síndrome de la gasela
Vaig llegir fa un
temps sobre les gaseles, de les que es crien en captivitat, al desert, des de
recent nascudes: viuen a l'aire lliure però dins d'un ampli tanca del que
poques vegades surten vives. Són
cuidades amb cura, es deixen acariciar i són capaces de menjar de la mà del seu
cuidador. Però arriba un dia en què te les trobes empenyent amb les
seves banyetes contra el recinte, en direcció al desert. Estan
imantades. Senten la crida del desert,
dels grans espais, de la llibertat. Només es separen de la fusta
quan els portes el menjar però tornen i es queden allà, sense lluitar, només
empenyent lleument o mirant, buscant la seva veritat, la crida del seu instint.
I
el pastor que tant les mima, encara que acostumat a aquesta actitud, es
pregunta:
Què els falta?
Què els falta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada